"Ens han deixat"

 

 

 

A aquesta petita velleta la van trobar al vespre tota soleta al carrer. Com va arribar una cusseta tan major tota sola al carrer ? És una cosa que ens demanam, i no volem imaginar que la van abandonar en aquestes condicions.

La nostra petita "padrineta" va morir al febrer de 2009 a la seva casa d'acollida.

 

"Els animals van ser imperfectes, llargs de cua, trists de cap. A poc a poc es van anar component, fent-se paisatge, adquirint lunars, gràcia, vol.

El moix, només el moix va aparèixer complet i orgullós: va néixer completament acabat, camina tot sol i sap el que vol".

 

 

"BALDO"

"Hoy a muerto Baldo".

No ha sido una muerte dulce, no se ha ido de forma tranquila, ni con una mano amiga. Lo han matado sus compañeros de refugio. Todo ser vivo tendría que tener derecho a morir rodeado de los que le quieren, derecho a pasar su vida llena de calor y ternura... Y ahora esto es lo único que tenemos de ti, una pequeña fotografía.

A veces nos encontramos con un ser excepcional. Porque es capaz de sacar lo mejor que hay en cada uno. Porque consigue unir a mucha gente, que quizá no se conocía antes, luchando por un mismo fin. Porque, al verle, te sientes dispuesto a cualquier cosa por ayudarle, por estar junto a él, por verle feliz. Porque, cuando se cruza en tu vida, te hace crecer y madurar, consigue que seas más persona, mas humano.

Estos seres son....ángeles. Algunos se los imaginan vestidos de blanco, con largos cabellos rubios, con alas de plumas. Pero están entre nosotros. Son ese niño, o ese anciano, o ese perro perdido. Y cuando lo encuentras en tu camino, algo cambia....no puedes seguir igual que antes. Nuestro 'ángel' Baldo ha vuelto hoy al lugar al que pertenece. Ha dejado tras de sí una ola de solidaridad, un vendaval de amor... un mar de lágrimas, y una pena que  hizo que en este día, hasta el cielo llorara para despedirte.

Gracias por cruzarte en nuestro camino, Baldo.

Sé que aunque en estos momentos sólo sintamos el dolor de tu pérdida, cuando pase el tiempo nos quedara la dulzura de tu mirada, el amor de tu silencio y la grandeza de tu corazón.
No nos olvidaremos de ti pequeño, después de conocerte no podríamos.

Olga (12 de abril de 2008)

 

"EBONY"

" Recordando a Ebony"

Nació entre naranjos, en una gran familia de gatos negros. Era menudita y cariñosa, por eso nos animamos a cogerla para castrarla. Pero al llevarla al veterinario detectaron que no estaba bien. Después de varias pruebas veterinarias nos dieron el fatal diagnóstico, tenía mal los riñones, sin posibilidad de salvación.  Una compañera nuestra la tuvo en su casa dándole cariño y cuidados. Pero cuando ya estaba muy malita volvió a Esporlas. Otra compañera la tuvo en su casa y le quiso ofrecer sus últimas horas de sol en la terraza, al día siguiente iba a "dormirla" para que no sufriera. Pero ella reuniendo las pocas fuerzas que le quedaban, decidió que quería morir entre los naranjos que la vieron nacer y se escapó. Justamente esa fue una noche de lluvia. Al día siguiente encontraron aquel cuerpecito tan menguado, ya sin vida.

Ha dejado huella en las que la conocimos. No podremos olvidar esos ojos verdes inmensos, que observaban todo con curiosidad.

Ebony, esperemos que en tu próxima vida no tengas que repetir como gata de la calle. Gracias por dejarnos cuidarte.

Esporles, a 06 de Abril de 2008

 

"TRUI"

"En Trui és mort."  

El vàrem treure de Son Reus un dissabte de setembre i d'ençà que va sortir es va anar apagant dia a dia. Crec que en sortir de la canera es va pensar que tornaria a ca seva i en veure que no era així, que seguia lluny de la seva llar, lluny de l'única persona que l'havia cuidat durant la seva vida, simplement no va tenir més interés per viure. 

Es va negar a menjar, no volia carícies. Els seus ulls no et miraven, era com si ja fos a l'altre món. Se n'ha anat de pura pena, de soledat i abandonament.. Se n'ha anat com se'n van els cans que volen morir, a poc a poquet, arrufat i enfora dels altres.En Trui va viure 11 anys amb una senyora gran i no volia viure amb ningú més. És la història de tants, el final trist de molts de cans.

Teníem una casa per a ell, li havíem trobat una nova llar, però en Trui es va estimar més anar-se'n per esperar a la seva madona.Tornaran a reunir-se i aleshores tornarà a ser feliç com abans, aleshores els seus ulls tornaran a brillar. Ha donat tot el que tenia, ha donat la seva vida per ella... Descansa fins aleshores petit. Vàrem voler suplir el que no es pot, l'amor incondicional que senties cap a aquella persona que et va estimar fins que et varen llevar del seu costat. I encara que ella no et plori ara, esper que les nostres llàgrimes te facilitin el camí cap a on volies anar a esperar-la.

Sempre et durem al nostre cor.
 

"Els ulls d'infinita pena d'en Trui".

(Olga Coego)